De naturalesa inestable, de necessitats inestables, d'orígens i finals inestables.
Busques un racó on viure, la subsistència econòmica i tot el que trobes pel camí, entrebancs, pedres boniques que guardes a la butxaca, imatges que arxives en un o altre calaix, depenent de la llum, el contrast i potser la nitidesa, deixes un espai considerable per a la nostàlgia, un foradet per a l'absurd, un cove per a la roba bruta (com sempre, acumulada) i un farcellet d'il·lusions, somnis o simples "ganes de".
i ara què? Ho foto tot en un sac, ho lligo, hi afegeixo una pedra ben grossa i oh, sorpresa, cau al fons d'un riu inexorable, fosc i custodiat per un monstre ferotge, amb el cul gros i unes punxes punxegudes (reduntant? No, és èmfasi, perquè punxen molt!).
Necessitat imperiosa de reptes, coses noves per fer, tastar i provar, la incapacitat per agafar allò que ja tens, i fer-ho créixer, dificultat en aprofitar petits canvis, petites oportunitats, incomformiste obsessiu-compulsiu, fins i tot. No l'incorformisme rebel, que desemboca en barricades, trinxeres, manifestacions i còctels molotov. Inconformisme personal, d'aquell parasitàri, que se't menja i quan te n'adones ja l'has cagat. Tedi. Passant per l'astènia. Multifactorial, multicausal i fins i tot irracional, absurda. I ara què? Sempre amb aquesta sensació de deixar pets per merda.
Però en realitat, la merda de la muntaya no fa pudor. I els bous porten esquella.
Tira't al riu i recupera el sac. O agafa'n un de buit i torna a emplenar-lo. I així fas temps, o et converteixes en un simple espectador. Tampoc està tant malament.
