Avui ha estat un dia més. Un com tants, un dia de cada dia, un divendres qualsevol, com hauria pogut ser dilluns. O diumenge.
Avui feia núvol. Un cel gris, aquell gris especialment lleig que té Barcelona just abans de les quatre gotes de rigor. Lleig. Perquè Barcelona no fa olor de terra humida, ni de net. Tampoc notes aquell ventet previ, la indiscutible premonició. Ni sents el primer ocellet valent, just després de l'última gota.
A Barcelona quan plou et mulles, i prou. I t'esquitxen, i no pares de topar amb paraigües mal educats, i el pas de zebra rellisca.
Avui m'he mullat anant al Decathlon i he comprat dos candaus per la bici. I portava ulleres.
Quina ràbia fan les gotetes empipadores que s'enganxen als vidres de les ulleres.
I la pluja ha vingut només per embrutar-me-les.
(i la pluja es va assecar, i els núvols es van obrir...)
Avui he anat amb bici darrere un autobús. I davant un taxi nerviós. I m'ha adelantat una moto amb aires de superioritat. Avui he pedalat entre tubs d'escapament. Avui he tingut por.
I m'he equivocat de tren. Sense metàfores.
Però hem pujat al funicular, no sense entrebancs, uns de propis, i aquells inevitables de l'anomenada xarxa de transports públics.
Avui m'he sentit volar. He recordat perquè m'agrada, mirar endavant, deixar-me anar i volar. I esbufegar, i cansar-me. I pensar per enèssima vegada que he de deixar de fumar.
I els teus ulls brillaven, com segurament feien els meus. I t'he sentit molt a prop, una mica meva.
M'he menjat un FrigoPie. I he volgut tenir dotze anys. I totes les tardes lliures. I una cabanya al bosc de Can Calot, mil projectes esbojarrats a dins el cap i l'absència, potser aparent, de res que no pugui resoldre's amb un cordill, una mica de cola i tota la nostra il·lusió.
