Funeràries

Venta per catàleg de flors, tauts i ornaments diversos, amb opció de pagament a plaços sense interessos ni comissions.

Proveïment de l’atenció mèdica i psicològica necessària per a familiars, amics, coneguts i saludats.

Signatura de precontracte per a l’interessat, davant notari, amb total garantía de compliment (excepte en casos de viuda sexi amb bitllets de 500 a l’escot).

Urnes, pots, caixes, caixetes i ampolles per a triar, al gust del consumidor, amb gran varietat de colors, textures i estampats.

-Endavant, passi. Vol la cremació a porta tancada o li encantarà veure com flamegen els bonics cabells arrinxolats de l’usuari?

-Les corones de flors, les portem al cotxe, les deixem amb ell o prefereix donar-les a l’Església? I… les ulleres?

- Perfecte, d’aquí a quaranta-cinc minuts ja estarem, poden anar a la sala d’espera o passar a recollir-lo quan els vagi bé, podem guardar-lo fins d’aquí a trenta-un diez naturals, només necessiten el resguard.

Si ho desitja, una innovadora empresa, ens ofereix la possibilitat de mineralitzar, cristalitzar, ionitzar i deshidratar els cabells del seu marit i convertir-los en una petita pedra preciosa amb un aspecte molt semblant al d’un diamant, encara que, com veurà, d’un valor infinítament més elevat.

Ja posats, i com a proposta no vinculant, quan t’has cansat de barallar-te amb el món, quan t’adones que l’únic camí, l’única veritat absoluta és la mort; quan estàs decidit a saltar-te el peatge per arribar al teu destí… O simplement, et vé de gust morir matant. O ets un refotut cobard que no troba en cap racó un motiu (per minúscul i insignificant que sigui) per no tirar-se daltabaix…

Quan la conçoneta aquella de’n Sabina del dia en que va trobar “más de cien palabras, más de cién motivos para no cortarse de un tajo las venas” ha deixat de ressonar-te a les entranyes i ha perdut de cop i volta (o paulatinament) tot el seu sentit…

Si el teu fetge ja no aguanta ni un Gintònic més, o si la ressaca no et deixa viure…

-Collons!

Novetat a la funeraria, estem en crisi, així que hem de ser creatius.

-Bé doncs, com li anava dient, ens ha costat moltes penes i treballs, però finalment tenim un nou servei per oferir. No el posem al catàleg perquè els antiavortistes, els defensors de la vida a qualsevol preu, els moviments contraris a l’eutenàsia i tota aquesta colla de dinosaures insensibles ens cremarien la barraqueta cada dues setmanes.

Si, perdoni ja vaig al gra. Tinc l’honor de presentar-los l’única empresa al món que oferta el “suïcidi assistit”.

No! No som assasins a sou! El client té la possibilitat de triar el moment i la manera de morir! Amb això si, i de manera definitiva, l’home esdevé amo i senyor de la seva propia vida!

Vol una coseta clàssica, senzilla, amb un preu molt ajustat i amb un toc romàntic? Li oferim una biga, una corda, un tamboret i un bloc de notes (el bolígraf corre a càrrec nostre) per si l’usuari desitja deixar una nota explicativa, de comiat, apoteósica o tot a la vegada.

També podem emular als grans personatges de la historia amb un preparat amb base de cicuta acompanyat d’un bon gotet de vi, també tenim una guillotina a disposició dels incondicionals de Lluís XVI…

El seu somni sempre ha estat morir al peu del canó? Vol morir a la batalla de Waterloo, la de l’Ebre, o té alguna altra proposta? I… prefereix morir del costat dels feixistes o dels republicans? Només ho pregunto per la camisa! Hauríem d’avistar a atrezzo amb una mica de temps…

En fi, bajanades que em passen pel cap entre Plaça del Centre i Vallcarca.

Nací leona porque de perras ya sobraban

Si mira, allò que voltes per internet, féisbucs, fotologs, metroblogs i vas d'un cantó a l'altre sense massa rumb, ni sentit, i d'acord, sense massa feina també, i en algun d'aquests raconets he llegit aquesta declaració de principis que dóna títol a l'entrada.

I he pensat ostres, es mereix que algú més ho recordi.

Sigui pel que sigui, tria el teu motiu, i recorda-ho.

(Guau, poca feina que tinc...)

Penso que alguna associació, institució o qualsevol dels 4 milions de parats que som, s'hauria de dedicar a voltar pel cibermon i fer un recull de la saviesa popular. Els refranys de la iaia ja estàn publicats amb edicions supermones i supercarrinclones, però...

Qui s'apunta a la nova edició del Costumari Català d'Horitzons Amplis?

Algú m'ho explica?

Amb aquella nyonya que tens havent dinat, quan el Cor de la Ciutat ja s'ha acabat i no et queden excuses per seguir al sofà... vé el Xavi Coral i em diu que han donat el Premi Nobel de la Pau a Obama?

Perdonaaa?

Què m'he perdut?

És perquè ara destinaran les bombes a fotre forats a la lluna en comptes de xafar les muntanyetes de l'Afganistan, i així, com que només hi ha possibilitats que morin ens extraplanetaris tots podem respirar més tranquils?

Algú m'ho explica?

I la pluja ha vingut només per embrutar-me les ulleres

Avui ha estat un dia més. Un com tants, un dia de cada dia, un divendres qualsevol, com hauria pogut ser dilluns. O diumenge.

Avui feia núvol. Un cel gris, aquell gris especialment lleig que té Barcelona just abans de les quatre gotes de rigor. Lleig. Perquè Barcelona no fa olor de terra humida, ni de net. Tampoc notes aquell ventet previ, la indiscutible premonició. Ni sents el primer ocellet valent, just després de l'última gota.
A Barcelona quan plou et mulles, i prou. I t'esquitxen, i no pares de topar amb paraigües mal educats, i el pas de zebra rellisca.

Avui m'he mullat anant al Decathlon i he comprat dos candaus per la bici. I portava ulleres.
Quina ràbia fan les gotetes empipadores que s'enganxen als vidres de les ulleres.

I la pluja ha vingut només per embrutar-me-les.

(i la pluja es va assecar, i els núvols es van obrir...)

Avui he anat amb bici darrere un autobús. I davant un taxi nerviós. I m'ha adelantat una moto amb aires de superioritat. Avui he pedalat entre tubs d'escapament. Avui he tingut por.
I m'he equivocat de tren. Sense metàfores.

Però hem pujat al funicular, no sense entrebancs, uns de propis, i aquells inevitables de l'anomenada xarxa de transports públics.

Avui m'he sentit volar. He recordat perquè m'agrada, mirar endavant, deixar-me anar i volar. I esbufegar, i cansar-me. I pensar per enèssima vegada que he de deixar de fumar.

I els teus ulls brillaven, com segurament feien els meus. I t'he sentit molt a prop, una mica meva.

M'he menjat un FrigoPie. I he volgut tenir dotze anys. I totes les tardes lliures. I una cabanya al bosc de Can Calot, mil projectes esbojarrats a dins el cap i l'absència, potser aparent, de res que no pugui resoldre's amb un cordill, una mica de cola i tota la nostra il·lusió.

Si tot és com ha de ser.

Com quan et desperta un sobresalt espantós, un despertador estrident, un cop sec al passadís o una galleda d’aigua freda a la cara. Un, dos, tres segons per a resituar-te. Estàs al llit, xopa (no saps encara si de suor o de la galleda d’aigua), i com un ordinador fent una “desfragmentación de disco duro”, reubiques els arxius, els apilones, en suprimeixes algun de banal i organitzes la recepció per al dia que es desperta, que tot just comença, i que, per suposat, no tens ni idea de com encarar.

T’agrada pensar que ho tens tot controlat, que tens una son horrible perquè has aprofitat la nit passada, que te’n vas a treballar perquè t’encanta la teva feina i l’exercici de la teva vocació és la millor recompensa a tots els teus esforços, passats, presents i futurs, que la persona que dorm al teu costat t’omple de vida, que no és només el resultat de la quotidianitat, d’aquesta necessitat de sentir-se estimat, del pes dels anys, que no és només algú que s’enfonsa amb tu.

T’agrada pensar que ets bona persona, que marques la X a la declaració de la renta allà on toca, que la criatura morena que tens apadrinada a l’altra banda de món té una vida millor gràcies a tu i al teu altruisme, que la última manifestació a la que vas anar (fa molts anys, ara ja no tens edat per aquestes coses) ha servit perquè els teus fills, els fills dels teus amics i fins i tot els fills dels teus enemics tinguin una vida millor, més fàcil, més còmoda, més digna i més justa.

T’agrada pensar que la teva mare és feliç, perquè tu ets una bona filla, una filla exemplar (no com el penques del teu germà), perquè dines cada diumenge amb ella, perquè li vas regalar un cadellet moníssim quan es va morir el papa i perquè els estudis que tant es van esforçar a pagar-te t’han servit per a forjar-te un futur, a tu, als nens, i a ella, ja que gràcies a això ara pots pagar-li la millor residència de la ciutat i perquè, per Nadal, aconsegueixes que tota la família segui a la mateixa taula durant tres horetes, sense fotre’s els plats pel cap, com a mínim fins que ella ja és fora.

T’agrada pensar que el papa estaria orgullós de tu.

T’agrada pensar que els teus fills canviaran el món, gràcies a l’educació que els heu donat. A casa llegiu molt, Saramago, Kundera, Proust i Orwell. I compreu El Jueves i el llegiu plegats. També sou aficionats al bon cinema, Kubrick, Larry Clark i Coppola. Fins i tot heu pogut evitar que s’endinsessin en aquesta nova moda, horrible, de la música electrònica i el pop comercial, els teus fills escolten Led Zeppelin, Paco Ibáñez i Sopa de Cabra. Tot és com ha de ser.

Aconsegueixes aixecar-te en direcció al lavabo, i de camí et ve una pregunta al cap…

Si tot és com ha de ser… perquè em sento tant buida? Perquè aquest pes a l’estómac? Perquè m’esfondro cada vegada que em veig al mirall?

Dia E

Avui és aquell dia, el dia E.
No pas E d’espantós, ni d’esperpèntic. Podria ser un dia E d’esquizofrènia, però tampoc és el cas, tot i que no puc dir que no senti veus, o vegi coses que no hi són, o que no visqui a mitja jornada en un món paral•lel. Enyorança? Podria ser, però em seria difícil especificar què coi és el que tant enyoro. Energia? Tampoc…
Avui és un dia E d’ESTIU, evidentment. (Dícese del día en que) hom es pregunta què será del seu futur. El seu futur a llarg plas no, que és un pregunta molt difícil i massa profunda per una tarda (sense drogues) de dijous. Em refereixo al futur estival.
Si deixes entrar la nostàlgia ni que sigui un moment, la cagues. Perquè ara que havies trobat una feina (d’acord, t’havien enxufat en una feina) fixa, a mitja jornada, cobrant bé, amb tres quarts d’hora per esmorzar, amb un contracte que feia por de tant indefinit com era i que et donava l’estabilitat aquella que la mama diu que necessites… Ara que hi portaves dos dies (dos, ni un més ni un menys), decideixes que no. No penso pasar-me l’estiu responent amablement al telèfon (Movimiento Scout Católico, bondia?), registrant entrades i sortides de correspondència i actualitzant bases de dades amb els noms, cognoms, mòbils i observacions de tot de gent i energúmens diversos.
Doncs ara, amb la nostàlgia dins l’habitació, recordes l’estiu passat, tancada en un casalot anomenat Hernando Fierro (Hernando Infierno pels amics), amb tot de fauna salvatge, punkis, crostes, hippis il•luminats per la llum de Gaia, en Pongo i les seves puces, pallassos vocacionals, litres de Xibeca i ratafía de la bona, les mandonguilles de la Fedra, guitarres amunt i avall i la paradoxa d’una conversa tranquila i ben escrita de Messenger a l’ombra d’una alzina que preconitza la vida eterna.
Recordes amb amable simpatía (i fins i tot un xic de romanticisme) aquelles interminables reunions, les gimcanes tretes de la màniga i les rondes de nit provant de fer callar a un ramat d’hormones dispositades dins de cossos adolescents descobrint els plaers de l’hedonisme.
I els viatges amunt i avall per la carretera de la mort, per comprar alcohol, tabac i drogues vàries o per dur algún marrec al CAP amb el dit esberlat o unes dècimes més del compte. I la primera assegurada de rocòdrom, sense tenir-ne ni idea i amb un mandril de metre vuitanta penjant a l’altra banda de la corda. I les fustes del somier clavades a l’esquena. I l’envejable moreno (paleta) autèntic a principis del mes d’abril.
I que algú em tiri a la piscina. Amb roba. Per favor.

Hi havia una vegada. Final

...i finalment, la Gata va acabar amb les notres esperances i il·lusions.

La mala puta s'ha cruspit totes les maries. Amb tija i tot.
(Em sap greu, la ràbia ofusca la correcció literària i el meu poc "savoir faire".)

Coses que passen

Diuen que no t’adones del que val una cosa fins que ja no la tens, encara que a vegades també passa, que deixes de tenir la cosa i tot va millor, o igual, i potser ni tan sols t’adones que ja no la tens fins al cap d’un munt de temps. Això si mai arribes a adonar-te’n.

Aquestes coses passen, i no sembla res especial, així a primer cop d’ull, de fet, et deus estar preguntant què coi és el que provo de dir.

La gent, la gent viu atrafegada, estressada, impulsivament… però qui més qui menys, tothom té un momentet al dia que dedica a pensar, uns ho fan abans d’anar a dormir (altrament dit, consulten amb el coixí, que dius òstia, jo també vull un coixinet que em faci de consciencia quan cal!), d’altres ho fan mentre freguen plats i olles i coberts, uns pocs potser a l’ascensor, o al metro i penso, fins i tot, que un nombre força més elevat de les persones disposades a reconèixer-ho en públic, ho fan al lavabo, a la dutxa, mentre es renten les dents, fan caca, o a mig camí entre totes aquestes, diguem-ne, tasques obligades (i de vegades públicament oblidades).

Jo abans d’adormir-me tinc son, i no tinc ascensor. I m’agrada fregar plats amb la música a tot drap.

Total, que en un d’aquests moments d’íntima simpatía, he pensat. He pensat que visc en un piset d’estudiants. Que cuinem com podem, que netegem quan no hi ha més remei, que ventilem per necessitat, que mirem poc la tele i que a totes hores sona música, en llauna o en directe.

També he pensat que m’agrada fumar al sofà, i experimentar amb tot de petites xapusses amb bricolatge de nivel elemental, i tenir un llibre de receptes que no sabré fer mai, i anar al mercat i posar cara de peix bullit quan em pregunten si vull llata o cap de pobre, i que la carnissera dissimuli un somriure quan li demano un pollastre esquarterat, en comptes de tallat a quarts.

Avui, durant la meva estona de pensar, he enyorat una cosa. He enyorat el paper de váter de casa la mama. No perquè al pis no n’hi hagi, és quelcom que passa sovint i tenim la solución força sistematitzada, un plec de tovallons, o paper de cuina, o mocadors de paper, o una escapadeta al “Paki”… no, no era per això… em sembla que em costa definir-ho… el paper de casa la mama és… és tou, suau, acolxat.

I em sembla que ha estat una gran revelació. Crec que podría extrapolar la meva nova teoría a qualsevol àmbit. Tenim gairebé tot el que tindria la mama. Però ellà ho té més, ho té millor, i ho té més suau.

Potser, quan arriba un moment en que enyores el paper de vàter de casa la mama, és el moment de plantejar-te noves coses. Ja pensaré quines.

Una vegada hi havia un gat...

Una vegada hi havia una gata, bonica, rodoneta, de pèl llis i ataronjat, amb uns ulls penetrants com només els tenen els gats, elegant, fotogènica, dormilega i més que bufona.
Aquesta gata però, convivia amb quatre especímens més a dins un pis, gent estranya potser, amb estranyes tendències a acumular tot de coses, pols, andròmines, coixins i mantes, guitarres, plantetes,… tenien també certa inclinació a deixar plats, gots i coberts a sobre les taules, fins i tot tenien la indecència de tenir flors al balcó!
Un dia, la gata, cansada, va decidir que ja n’hi havia prou. Ja n’hi havia prou d’obstacles al mig del pas, de moixaines només quan a ells els venia de gust, de crits, sorolls i música alta, de poc pinso, d’aigua tèrbola i sorra plena de caca.
I va començar la revolució de la Gata. (Si, Gata, a partir d’ara en majúscules). La Gata amb aires de reina, va decidir fer-se mestressa i senyora del seu entorn, que d’altra banda, no era res més que aquell pis vell i brut, cohabitat per gent estranya i amb poca sensibilitat felina. I a partir d’aquell moment tot va començar a anar de mal en pitjor…
La Gata va començar de manera subtil, primer, escampant tota la sorra per tot arreu, el pinso corria pels parterres del pis i l’aigua deixava petjades per tot el passadís. Veient el poc cas que li feien, ja que la brutícia no els acabava de molestar, va treure partit a dents i urpes i després d’atacar a l’indefens sofà, va començar pels braços i cames dels energúmens amb els qui compartia l’existència. Aleshores va arribar el torn de qualsevol cosa que gosés posar-se davant seu damunt una taula o cadira, res no importava, tot a terra, sense pietat. I sense gens ni mica de condescendència, la meitat de la vaixella va acabar a les escombraries.
I en el preciós instant en que van decidir pintar les parets, ella va descubrir la inconmensurable felicitat que li proporcionava immortalitzar-hi la seva petja.
Per suposat, la feina subtil i minuciosa de deixar-ho tot ple de pèls ja havia començat molt abans, però ara, amb l’arribada de l’hivern, no hi va haver flassada, coixi i fins i tot mitjó que li oposés la més mínima resistència, val a dir, que li agradaven particularment els teixits de color negre.
Fins que la Gata va descubrir que, oh, pobres il•lusos, havien plantat flors. I marihuana. I va decidir… perquè no? Una queixalada, a veure què tal, i una trepitjadeta, i fem una mica de forat aquí, i una altra mossegadeta…


Això, estimats senyors, va suposar l’inici. L’inici de la fi. Però de com va anar tot això, ja en parlarem un altre dia.

Absurda insistència

Sentit: Raó d'ésser, finalitat.

Cadascuna de les dues maneres en què hom pot recórrer una línia determinada.

Preocupats pel sentit que va adquirint tot plegat. Entestats en raonar, en racionalitzar.

Primer busquem el sentit, com que no el trobem, l’hem d’inventar, i després, poc satisfets amb l’invent, ho engeguem tot a rodar. I així un altre cop, i un altre, i un altre. Tornes a començar, després, tot a la merda. I hi tornes, i encara un altre cop, va aquest será l’últim, el bo, el de veritat; però tu i jo sabem que no. Cap dels sentits que poguem, volguem o ens deixin donar-li a tot plegat serà el bo. I finalment arribes a la conclusió que potser, potser el que passa és que no té sentit, o potser el que passa és que ets incapaç de trobar-l’hi, o potser el que passa…

Potser el que passa és que hauríem de treure aquesta paraula del diccionari.

O fer-nos tots plegats practicants convençuts de qualsevol de les absurditats que podem trobar dins de la immensa oferta existent de militàncies, creences místiques i trascendentals, manuals d’instrucció vitals (amb moralitat, fins i tot) o simples i pures historietes de còmic mal estructurades.

Doncs no em dona la gana. Potser quan no tingui més collons.