Dia E

Avui és aquell dia, el dia E.
No pas E d’espantós, ni d’esperpèntic. Podria ser un dia E d’esquizofrènia, però tampoc és el cas, tot i que no puc dir que no senti veus, o vegi coses que no hi són, o que no visqui a mitja jornada en un món paral•lel. Enyorança? Podria ser, però em seria difícil especificar què coi és el que tant enyoro. Energia? Tampoc…
Avui és un dia E d’ESTIU, evidentment. (Dícese del día en que) hom es pregunta què será del seu futur. El seu futur a llarg plas no, que és un pregunta molt difícil i massa profunda per una tarda (sense drogues) de dijous. Em refereixo al futur estival.
Si deixes entrar la nostàlgia ni que sigui un moment, la cagues. Perquè ara que havies trobat una feina (d’acord, t’havien enxufat en una feina) fixa, a mitja jornada, cobrant bé, amb tres quarts d’hora per esmorzar, amb un contracte que feia por de tant indefinit com era i que et donava l’estabilitat aquella que la mama diu que necessites… Ara que hi portaves dos dies (dos, ni un més ni un menys), decideixes que no. No penso pasar-me l’estiu responent amablement al telèfon (Movimiento Scout Católico, bondia?), registrant entrades i sortides de correspondència i actualitzant bases de dades amb els noms, cognoms, mòbils i observacions de tot de gent i energúmens diversos.
Doncs ara, amb la nostàlgia dins l’habitació, recordes l’estiu passat, tancada en un casalot anomenat Hernando Fierro (Hernando Infierno pels amics), amb tot de fauna salvatge, punkis, crostes, hippis il•luminats per la llum de Gaia, en Pongo i les seves puces, pallassos vocacionals, litres de Xibeca i ratafía de la bona, les mandonguilles de la Fedra, guitarres amunt i avall i la paradoxa d’una conversa tranquila i ben escrita de Messenger a l’ombra d’una alzina que preconitza la vida eterna.
Recordes amb amable simpatía (i fins i tot un xic de romanticisme) aquelles interminables reunions, les gimcanes tretes de la màniga i les rondes de nit provant de fer callar a un ramat d’hormones dispositades dins de cossos adolescents descobrint els plaers de l’hedonisme.
I els viatges amunt i avall per la carretera de la mort, per comprar alcohol, tabac i drogues vàries o per dur algún marrec al CAP amb el dit esberlat o unes dècimes més del compte. I la primera assegurada de rocòdrom, sense tenir-ne ni idea i amb un mandril de metre vuitanta penjant a l’altra banda de la corda. I les fustes del somier clavades a l’esquena. I l’envejable moreno (paleta) autèntic a principis del mes d’abril.
I que algú em tiri a la piscina. Amb roba. Per favor.