Si tot és com ha de ser.

Com quan et desperta un sobresalt espantós, un despertador estrident, un cop sec al passadís o una galleda d’aigua freda a la cara. Un, dos, tres segons per a resituar-te. Estàs al llit, xopa (no saps encara si de suor o de la galleda d’aigua), i com un ordinador fent una “desfragmentación de disco duro”, reubiques els arxius, els apilones, en suprimeixes algun de banal i organitzes la recepció per al dia que es desperta, que tot just comença, i que, per suposat, no tens ni idea de com encarar.

T’agrada pensar que ho tens tot controlat, que tens una son horrible perquè has aprofitat la nit passada, que te’n vas a treballar perquè t’encanta la teva feina i l’exercici de la teva vocació és la millor recompensa a tots els teus esforços, passats, presents i futurs, que la persona que dorm al teu costat t’omple de vida, que no és només el resultat de la quotidianitat, d’aquesta necessitat de sentir-se estimat, del pes dels anys, que no és només algú que s’enfonsa amb tu.

T’agrada pensar que ets bona persona, que marques la X a la declaració de la renta allà on toca, que la criatura morena que tens apadrinada a l’altra banda de món té una vida millor gràcies a tu i al teu altruisme, que la última manifestació a la que vas anar (fa molts anys, ara ja no tens edat per aquestes coses) ha servit perquè els teus fills, els fills dels teus amics i fins i tot els fills dels teus enemics tinguin una vida millor, més fàcil, més còmoda, més digna i més justa.

T’agrada pensar que la teva mare és feliç, perquè tu ets una bona filla, una filla exemplar (no com el penques del teu germà), perquè dines cada diumenge amb ella, perquè li vas regalar un cadellet moníssim quan es va morir el papa i perquè els estudis que tant es van esforçar a pagar-te t’han servit per a forjar-te un futur, a tu, als nens, i a ella, ja que gràcies a això ara pots pagar-li la millor residència de la ciutat i perquè, per Nadal, aconsegueixes que tota la família segui a la mateixa taula durant tres horetes, sense fotre’s els plats pel cap, com a mínim fins que ella ja és fora.

T’agrada pensar que el papa estaria orgullós de tu.

T’agrada pensar que els teus fills canviaran el món, gràcies a l’educació que els heu donat. A casa llegiu molt, Saramago, Kundera, Proust i Orwell. I compreu El Jueves i el llegiu plegats. També sou aficionats al bon cinema, Kubrick, Larry Clark i Coppola. Fins i tot heu pogut evitar que s’endinsessin en aquesta nova moda, horrible, de la música electrònica i el pop comercial, els teus fills escolten Led Zeppelin, Paco Ibáñez i Sopa de Cabra. Tot és com ha de ser.

Aconsegueixes aixecar-te en direcció al lavabo, i de camí et ve una pregunta al cap…

Si tot és com ha de ser… perquè em sento tant buida? Perquè aquest pes a l’estómac? Perquè m’esfondro cada vegada que em veig al mirall?

Dia E

Avui és aquell dia, el dia E.
No pas E d’espantós, ni d’esperpèntic. Podria ser un dia E d’esquizofrènia, però tampoc és el cas, tot i que no puc dir que no senti veus, o vegi coses que no hi són, o que no visqui a mitja jornada en un món paral•lel. Enyorança? Podria ser, però em seria difícil especificar què coi és el que tant enyoro. Energia? Tampoc…
Avui és un dia E d’ESTIU, evidentment. (Dícese del día en que) hom es pregunta què será del seu futur. El seu futur a llarg plas no, que és un pregunta molt difícil i massa profunda per una tarda (sense drogues) de dijous. Em refereixo al futur estival.
Si deixes entrar la nostàlgia ni que sigui un moment, la cagues. Perquè ara que havies trobat una feina (d’acord, t’havien enxufat en una feina) fixa, a mitja jornada, cobrant bé, amb tres quarts d’hora per esmorzar, amb un contracte que feia por de tant indefinit com era i que et donava l’estabilitat aquella que la mama diu que necessites… Ara que hi portaves dos dies (dos, ni un més ni un menys), decideixes que no. No penso pasar-me l’estiu responent amablement al telèfon (Movimiento Scout Católico, bondia?), registrant entrades i sortides de correspondència i actualitzant bases de dades amb els noms, cognoms, mòbils i observacions de tot de gent i energúmens diversos.
Doncs ara, amb la nostàlgia dins l’habitació, recordes l’estiu passat, tancada en un casalot anomenat Hernando Fierro (Hernando Infierno pels amics), amb tot de fauna salvatge, punkis, crostes, hippis il•luminats per la llum de Gaia, en Pongo i les seves puces, pallassos vocacionals, litres de Xibeca i ratafía de la bona, les mandonguilles de la Fedra, guitarres amunt i avall i la paradoxa d’una conversa tranquila i ben escrita de Messenger a l’ombra d’una alzina que preconitza la vida eterna.
Recordes amb amable simpatía (i fins i tot un xic de romanticisme) aquelles interminables reunions, les gimcanes tretes de la màniga i les rondes de nit provant de fer callar a un ramat d’hormones dispositades dins de cossos adolescents descobrint els plaers de l’hedonisme.
I els viatges amunt i avall per la carretera de la mort, per comprar alcohol, tabac i drogues vàries o per dur algún marrec al CAP amb el dit esberlat o unes dècimes més del compte. I la primera assegurada de rocòdrom, sense tenir-ne ni idea i amb un mandril de metre vuitanta penjant a l’altra banda de la corda. I les fustes del somier clavades a l’esquena. I l’envejable moreno (paleta) autèntic a principis del mes d’abril.
I que algú em tiri a la piscina. Amb roba. Per favor.