Hi havia una vegada. Final

...i finalment, la Gata va acabar amb les notres esperances i il·lusions.

La mala puta s'ha cruspit totes les maries. Amb tija i tot.
(Em sap greu, la ràbia ofusca la correcció literària i el meu poc "savoir faire".)

Coses que passen

Diuen que no t’adones del que val una cosa fins que ja no la tens, encara que a vegades també passa, que deixes de tenir la cosa i tot va millor, o igual, i potser ni tan sols t’adones que ja no la tens fins al cap d’un munt de temps. Això si mai arribes a adonar-te’n.

Aquestes coses passen, i no sembla res especial, així a primer cop d’ull, de fet, et deus estar preguntant què coi és el que provo de dir.

La gent, la gent viu atrafegada, estressada, impulsivament… però qui més qui menys, tothom té un momentet al dia que dedica a pensar, uns ho fan abans d’anar a dormir (altrament dit, consulten amb el coixí, que dius òstia, jo també vull un coixinet que em faci de consciencia quan cal!), d’altres ho fan mentre freguen plats i olles i coberts, uns pocs potser a l’ascensor, o al metro i penso, fins i tot, que un nombre força més elevat de les persones disposades a reconèixer-ho en públic, ho fan al lavabo, a la dutxa, mentre es renten les dents, fan caca, o a mig camí entre totes aquestes, diguem-ne, tasques obligades (i de vegades públicament oblidades).

Jo abans d’adormir-me tinc son, i no tinc ascensor. I m’agrada fregar plats amb la música a tot drap.

Total, que en un d’aquests moments d’íntima simpatía, he pensat. He pensat que visc en un piset d’estudiants. Que cuinem com podem, que netegem quan no hi ha més remei, que ventilem per necessitat, que mirem poc la tele i que a totes hores sona música, en llauna o en directe.

També he pensat que m’agrada fumar al sofà, i experimentar amb tot de petites xapusses amb bricolatge de nivel elemental, i tenir un llibre de receptes que no sabré fer mai, i anar al mercat i posar cara de peix bullit quan em pregunten si vull llata o cap de pobre, i que la carnissera dissimuli un somriure quan li demano un pollastre esquarterat, en comptes de tallat a quarts.

Avui, durant la meva estona de pensar, he enyorat una cosa. He enyorat el paper de váter de casa la mama. No perquè al pis no n’hi hagi, és quelcom que passa sovint i tenim la solución força sistematitzada, un plec de tovallons, o paper de cuina, o mocadors de paper, o una escapadeta al “Paki”… no, no era per això… em sembla que em costa definir-ho… el paper de casa la mama és… és tou, suau, acolxat.

I em sembla que ha estat una gran revelació. Crec que podría extrapolar la meva nova teoría a qualsevol àmbit. Tenim gairebé tot el que tindria la mama. Però ellà ho té més, ho té millor, i ho té més suau.

Potser, quan arriba un moment en que enyores el paper de vàter de casa la mama, és el moment de plantejar-te noves coses. Ja pensaré quines.

Una vegada hi havia un gat...

Una vegada hi havia una gata, bonica, rodoneta, de pèl llis i ataronjat, amb uns ulls penetrants com només els tenen els gats, elegant, fotogènica, dormilega i més que bufona.
Aquesta gata però, convivia amb quatre especímens més a dins un pis, gent estranya potser, amb estranyes tendències a acumular tot de coses, pols, andròmines, coixins i mantes, guitarres, plantetes,… tenien també certa inclinació a deixar plats, gots i coberts a sobre les taules, fins i tot tenien la indecència de tenir flors al balcó!
Un dia, la gata, cansada, va decidir que ja n’hi havia prou. Ja n’hi havia prou d’obstacles al mig del pas, de moixaines només quan a ells els venia de gust, de crits, sorolls i música alta, de poc pinso, d’aigua tèrbola i sorra plena de caca.
I va començar la revolució de la Gata. (Si, Gata, a partir d’ara en majúscules). La Gata amb aires de reina, va decidir fer-se mestressa i senyora del seu entorn, que d’altra banda, no era res més que aquell pis vell i brut, cohabitat per gent estranya i amb poca sensibilitat felina. I a partir d’aquell moment tot va començar a anar de mal en pitjor…
La Gata va començar de manera subtil, primer, escampant tota la sorra per tot arreu, el pinso corria pels parterres del pis i l’aigua deixava petjades per tot el passadís. Veient el poc cas que li feien, ja que la brutícia no els acabava de molestar, va treure partit a dents i urpes i després d’atacar a l’indefens sofà, va començar pels braços i cames dels energúmens amb els qui compartia l’existència. Aleshores va arribar el torn de qualsevol cosa que gosés posar-se davant seu damunt una taula o cadira, res no importava, tot a terra, sense pietat. I sense gens ni mica de condescendència, la meitat de la vaixella va acabar a les escombraries.
I en el preciós instant en que van decidir pintar les parets, ella va descubrir la inconmensurable felicitat que li proporcionava immortalitzar-hi la seva petja.
Per suposat, la feina subtil i minuciosa de deixar-ho tot ple de pèls ja havia començat molt abans, però ara, amb l’arribada de l’hivern, no hi va haver flassada, coixi i fins i tot mitjó que li oposés la més mínima resistència, val a dir, que li agradaven particularment els teixits de color negre.
Fins que la Gata va descubrir que, oh, pobres il•lusos, havien plantat flors. I marihuana. I va decidir… perquè no? Una queixalada, a veure què tal, i una trepitjadeta, i fem una mica de forat aquí, i una altra mossegadeta…


Això, estimats senyors, va suposar l’inici. L’inici de la fi. Però de com va anar tot això, ja en parlarem un altre dia.