Una vegada hi havia un gat...

Una vegada hi havia una gata, bonica, rodoneta, de pèl llis i ataronjat, amb uns ulls penetrants com només els tenen els gats, elegant, fotogènica, dormilega i més que bufona.
Aquesta gata però, convivia amb quatre especímens més a dins un pis, gent estranya potser, amb estranyes tendències a acumular tot de coses, pols, andròmines, coixins i mantes, guitarres, plantetes,… tenien també certa inclinació a deixar plats, gots i coberts a sobre les taules, fins i tot tenien la indecència de tenir flors al balcó!
Un dia, la gata, cansada, va decidir que ja n’hi havia prou. Ja n’hi havia prou d’obstacles al mig del pas, de moixaines només quan a ells els venia de gust, de crits, sorolls i música alta, de poc pinso, d’aigua tèrbola i sorra plena de caca.
I va començar la revolució de la Gata. (Si, Gata, a partir d’ara en majúscules). La Gata amb aires de reina, va decidir fer-se mestressa i senyora del seu entorn, que d’altra banda, no era res més que aquell pis vell i brut, cohabitat per gent estranya i amb poca sensibilitat felina. I a partir d’aquell moment tot va començar a anar de mal en pitjor…
La Gata va començar de manera subtil, primer, escampant tota la sorra per tot arreu, el pinso corria pels parterres del pis i l’aigua deixava petjades per tot el passadís. Veient el poc cas que li feien, ja que la brutícia no els acabava de molestar, va treure partit a dents i urpes i després d’atacar a l’indefens sofà, va començar pels braços i cames dels energúmens amb els qui compartia l’existència. Aleshores va arribar el torn de qualsevol cosa que gosés posar-se davant seu damunt una taula o cadira, res no importava, tot a terra, sense pietat. I sense gens ni mica de condescendència, la meitat de la vaixella va acabar a les escombraries.
I en el preciós instant en que van decidir pintar les parets, ella va descubrir la inconmensurable felicitat que li proporcionava immortalitzar-hi la seva petja.
Per suposat, la feina subtil i minuciosa de deixar-ho tot ple de pèls ja havia començat molt abans, però ara, amb l’arribada de l’hivern, no hi va haver flassada, coixi i fins i tot mitjó que li oposés la més mínima resistència, val a dir, que li agradaven particularment els teixits de color negre.
Fins que la Gata va descubrir que, oh, pobres il•lusos, havien plantat flors. I marihuana. I va decidir… perquè no? Una queixalada, a veure què tal, i una trepitjadeta, i fem una mica de forat aquí, i una altra mossegadeta…


Això, estimats senyors, va suposar l’inici. L’inici de la fi. Però de com va anar tot això, ja en parlarem un altre dia.