Diuen que no t’adones del que val una cosa fins que ja no la tens, encara que a vegades també passa, que deixes de tenir la cosa i tot va millor, o igual, i potser ni tan sols t’adones que ja no la tens fins al cap d’un munt de temps. Això si mai arribes a adonar-te’n.
Aquestes coses passen, i no sembla res especial, així a primer cop d’ull, de fet, et deus estar preguntant què coi és el que provo de dir.
La gent, la gent viu atrafegada, estressada, impulsivament… però qui més qui menys, tothom té un momentet al dia que dedica a pensar, uns ho fan abans d’anar a dormir (altrament dit, consulten amb el coixí, que dius òstia, jo també vull un coixinet que em faci de consciencia quan cal!), d’altres ho fan mentre freguen plats i olles i coberts, uns pocs potser a l’ascensor, o al metro i penso, fins i tot, que un nombre força més elevat de les persones disposades a reconèixer-ho en públic, ho fan al lavabo, a la dutxa, mentre es renten les dents, fan caca, o a mig camí entre totes aquestes, diguem-ne, tasques obligades (i de vegades públicament oblidades).
Jo abans d’adormir-me tinc son, i no tinc ascensor. I m’agrada fregar plats amb la música a tot drap.
Total, que en un d’aquests moments d’íntima simpatía, he pensat. He pensat que visc en un piset d’estudiants. Que cuinem com podem, que netegem quan no hi ha més remei, que ventilem per necessitat, que mirem poc la tele i que a totes hores sona música, en llauna o en directe.
També he pensat que m’agrada fumar al sofà, i experimentar amb tot de petites xapusses amb bricolatge de nivel elemental, i tenir un llibre de receptes que no sabré fer mai, i anar al mercat i posar cara de peix bullit quan em pregunten si vull llata o cap de pobre, i que la carnissera dissimuli un somriure quan li demano un pollastre esquarterat, en comptes de tallat a quarts.
Avui, durant la meva estona de pensar, he enyorat una cosa. He enyorat el paper de váter de casa la mama. No perquè al pis no n’hi hagi, és quelcom que passa sovint i tenim la solución força sistematitzada, un plec de tovallons, o paper de cuina, o mocadors de paper, o una escapadeta al “Paki”… no, no era per això… em sembla que em costa definir-ho… el paper de casa la mama és… és tou, suau, acolxat.
I em sembla que ha estat una gran revelació. Crec que podría extrapolar la meva nova teoría a qualsevol àmbit. Tenim gairebé tot el que tindria la mama. Però ellà ho té més, ho té millor, i ho té més suau.
Potser, quan arriba un moment en que enyores el paper de vàter de casa la mama, és el moment de plantejar-te noves coses. Ja pensaré quines.
1 comentari:
La vida de l'estudiant nòmada és ben complicada. Avui trobes a faltar (el paper de vàter de) la mama, i quan tinguis la mama trobaràs a faltar qualsevol cosa del teu meravellós pis que ara ni et pots imaginar. Va com va, això.
Amerenca, passava a deixar constància que aquesta anglesenca també ha decidit obrir un blog... tot i que encara no té gaire clar què hi escriurà i està ben espantada :)
Publica un comentari a l'entrada