...i tal dia farà un any.

On anirem quan no coneguem nigú? On anirem quan sapiguem totes les penes i misèries, embolics i glòries de tothom? On anirem quan ens adonem de la importància actual de l'absurd?
On anirem quan, per fi, aprenguem que la vida és quelcom més que un espectacle? A qui podrem explicar que dos és més que cent?
On anirem quan haguem aconseguit reprimir aquest impuls, gairebé instintiu, que ens empeny a dir i a pensar quan ja és massa tard, quan ja no ens escolten, quan ja no poden respondre?

...tant de bo hagués pogut dir-t'ho, tant de bo haguéssim fet junts, tant de bo t'hagués preguntat, tant de bo m'haguéssis abraçat en silenci.
Tant de bo haguéssim callat un moment, per dir tot allò, per parlar del que mai es diu.
Tant de bo tantes coses, i en passen tantes altres...

Tant de bo sapigués quin és el misteria d'aquesta paraula, tant plena i tant buida al mateix temps, ambigua, subjectiva, tant fàcil i tant difícil.

Sacseja, treu el tap i que surti l'escuma. D'una vegada per totes.

...i tal dia farà un any.

Directament

AAAAAgh, ja que no em diu res ningú, (que dius, si no actualitzo clar, no té cap putagràcia...) ho faré jo.
A la Sandra li fa ràbia que tregui la llengua. (que dius, a veure...) però no és despectiu eh! Perfavor!!! Que jo tolero i respecto!!!
Però, però, és que li han inculcat uns valors cristians!!! (que dius... a veure...!)
Però bé, tot i això, ha deixat de fumar!!! Ja porta una hora!!! Amb només un porro pel mig! És gran! i... la seva música és gran, i la guitarra, i l'escarola, i aquest accent xava que li surt quan em diu "at pagaré" i també és gran quan posa extremoduro a les 11 del matí i em desperta a crits de GOLFA, GOLFA" i comença a entrar un esquitx de llum per la finestreta (ara blava i tronja) que uneix els nostres petits móns...així que, concloent... (i després d'una intensa cerca gramatical i sintàctica), havent-nos adonat també que això dels verbs, i les paraules, i fins i tot les llengües és quelcom molt relatiu, perquè ens mola bastant més "concloïnt" que "concloent". Pues dicho, concloïnt, ens adonem de la dificultat de concloure, de finalitzar, fins i tot de donar continuïtat a coses que a primer cop d'ull, poden (i fins i tot solen) semblar simples, clares, òbvies fins i tot.

... i finalment, rellegint... m'adono que és la tercera actualització que faig amb boira (boira d'aquella que es posa entre el cervell, els filtres, els ulls, la boca... i que en general et fa adonar de la relativitat del nord, perquè com ja ha dit algú, tot flueix...) en fi, que tornant al que ens ocupa, penso que aquest comentari mereix ser publicat com a text, íntegre i sense cap més censura que la de la ortografia.

Encenem el segon porro. Però ja.
I publiquem. Sense pròlegs i epílegs, així,
directament.

A mort.

Així de bon principi, aviso, aquesta és una actualit¡zació etílica. Ara és lícit que decidiu tancar. Encara que també podeu seguir llegint.
Nit experimental, de fet, la primera de "sortim a morir" des que visc en aquest caos anomenat "Gran ciutat" ( queda pendent, en milllors condicions, una Oda a Barcelona, realment se la mereix).
I ara què? He entrat aqui pensant que fariem quelcom de profit, però no, així que limitem-nos a brindar. Brindem pel l'alcohol, causa i també solució de la majoria dels nostres absurds i vanals (b/v) problemes.
En fi, podriem publicar un bonic estudi antropològic, però l'esforç per trobar les tecles que toquen m'està superant, i la meva obsessió per l'ortografia m'està fent perdre l'oremus. Uns tant, i d'altres tant poc.
Una altra setmana, de la qual dues tardes i mitja valen la pena de recordar.
I tant de bo tantes coses...

Simplement i resumint, merda.

Quan tot sona tan repetit,
tan inútil,
tan avorrit...

(tst, tst, ei, sóc aquí però tu no em veus...)

La primera vegada...

Un dimarts, a quarts de tres de la nit. No és extrany, de fet, les primeres vegades (així generalizant) solen ser en hores intempestives...
Així a tall de pròleg, i tenint en compte que la generació del 88 (any més, any menys) hem estat, i probablement seguim sent les petites i blanques rates de laboratori d'aquest nou món... amb tot el bagatge "globalitzador" que portem a l'esquena... havent superat amb escreix les diferents etapes de la nostra curta vida, l'IRCap, el Messenger, l'SMS, l'Skype, el Fotolog, el Metroflog, festejant ara amb el Facebook i finalment, penetrant profundament en el món "Bloggeru"...

i tot i això, encara sortim al carrer, tenim amics als quals hem tocat algun cop, anem de tant en tant a un bar acompanyats i de vegades fins i tot fem sexe sense un PC com a intermediari!
...no puc fer res més que sorprendre'm i felicitar-nos!

Això no és una declaració de principis, perquè no en tinc; ni una publicació dels meus objectius, que després no compliré, potser és, només, un experiment, o una manera com una altra de socialització, o un intent desesperat de l'escriptor ocult de ser publicat (autopublicat, potser), o simplement, i segurament en un percentage molt alt de probabilitats, fruit de l'avorriment i la desídia.

En fi, comença l'era blog a la vida d'una amerenca rellogada a Vallcarca! (oh, benvinguts, passeu, passeu!)