Si tot és com ha de ser.

Com quan et desperta un sobresalt espantós, un despertador estrident, un cop sec al passadís o una galleda d’aigua freda a la cara. Un, dos, tres segons per a resituar-te. Estàs al llit, xopa (no saps encara si de suor o de la galleda d’aigua), i com un ordinador fent una “desfragmentación de disco duro”, reubiques els arxius, els apilones, en suprimeixes algun de banal i organitzes la recepció per al dia que es desperta, que tot just comença, i que, per suposat, no tens ni idea de com encarar.

T’agrada pensar que ho tens tot controlat, que tens una son horrible perquè has aprofitat la nit passada, que te’n vas a treballar perquè t’encanta la teva feina i l’exercici de la teva vocació és la millor recompensa a tots els teus esforços, passats, presents i futurs, que la persona que dorm al teu costat t’omple de vida, que no és només el resultat de la quotidianitat, d’aquesta necessitat de sentir-se estimat, del pes dels anys, que no és només algú que s’enfonsa amb tu.

T’agrada pensar que ets bona persona, que marques la X a la declaració de la renta allà on toca, que la criatura morena que tens apadrinada a l’altra banda de món té una vida millor gràcies a tu i al teu altruisme, que la última manifestació a la que vas anar (fa molts anys, ara ja no tens edat per aquestes coses) ha servit perquè els teus fills, els fills dels teus amics i fins i tot els fills dels teus enemics tinguin una vida millor, més fàcil, més còmoda, més digna i més justa.

T’agrada pensar que la teva mare és feliç, perquè tu ets una bona filla, una filla exemplar (no com el penques del teu germà), perquè dines cada diumenge amb ella, perquè li vas regalar un cadellet moníssim quan es va morir el papa i perquè els estudis que tant es van esforçar a pagar-te t’han servit per a forjar-te un futur, a tu, als nens, i a ella, ja que gràcies a això ara pots pagar-li la millor residència de la ciutat i perquè, per Nadal, aconsegueixes que tota la família segui a la mateixa taula durant tres horetes, sense fotre’s els plats pel cap, com a mínim fins que ella ja és fora.

T’agrada pensar que el papa estaria orgullós de tu.

T’agrada pensar que els teus fills canviaran el món, gràcies a l’educació que els heu donat. A casa llegiu molt, Saramago, Kundera, Proust i Orwell. I compreu El Jueves i el llegiu plegats. També sou aficionats al bon cinema, Kubrick, Larry Clark i Coppola. Fins i tot heu pogut evitar que s’endinsessin en aquesta nova moda, horrible, de la música electrònica i el pop comercial, els teus fills escolten Led Zeppelin, Paco Ibáñez i Sopa de Cabra. Tot és com ha de ser.

Aconsegueixes aixecar-te en direcció al lavabo, i de camí et ve una pregunta al cap…

Si tot és com ha de ser… perquè em sento tant buida? Perquè aquest pes a l’estómac? Perquè m’esfondro cada vegada que em veig al mirall?